El cristianisme, una religió més?

Xavier Melloni, jesuïta, antropòleg i teòleg. 

La paraula “religió” té dos possibles orígens: pot provenir de religare i també de relegere. Religare significa “crear lligams”, “establir vincles”. Vincles entre què? Doncs amb primer lloc amb Déu o el que anomenem Realitat Última o Transcendent; en segon lloc, entre els éssers humans, i en tercer lloc, entre el món i la natura. A cadascun dels tres àmbits li pertoca una característica: les creences estan en relació amb Déu; els codis de comportament es relacionen amb el grup humà, i els ritus ens posen en relació amb el món i la natura.

Cada religió ofereix el llegat d’una llarga tradició on els diversos elements tenen coherència en el seu conjunt. Uns lligams que no són estàtics, sinó que estan en moviment en la mesura que són capaços d’adaptar-se a les situacions canviants que es donen en cada generació. Pel que fa a l’altre origen possible de la paraula, relegere significa “rellegir”, “interpretar”. Interpretar què? Doncs el misteri de Déu, el sentit de la vida i de la mort, de l’existència de cadascú, el perquè del mal... Les religions són retalls possibles de l’Infinit per fer-lo intel·ligible i assumible a escala humana. El Misteri resta inabastable, sempre més enllà de qualsevulla interpretació que es faci d’Ell.


Segons els dos sentits anteriors de la paraula religió, es clar que el cristianisme és una religió més. El cristianisme té una sèrie de creences basades en uns texts sagrats (l’Antic i Nou Testament) , té un codi de comportament (el Decàleg i el Sermó de la Muntanya) i té uns ritus (els set sagraments) Jesús, el Crist, en cap moment va voler fundar una religió, sinó que va proclamar la vinguda del Regne de Déu. La seva predicació primera va ser: “Convertiu-vos , perquè el Regne de Déu ja és aquí”(Mc 1.15). Conversió vol dir capgirament. I vers on cal capgirar-se? Doncs des de la nostra auto referència, des del nostre capteniment egocentrat, vers l’alteritat de Déu i els altres.

El Regne de Déu és el Gran Shalom, l’acompliment dels anhels de pau, de justícia, de fraternitat en el cor de cada persona i de les nacions. La predicació de Jesús neix de l’experiència en el Jordà que aquesta plenitud ja està a l’abast, que ja no cal esperar-la més, que ja estem en l’Ara del Regne de Déu. Això transforma la relació de les persones amb Déu i de les persones entre elles. Ja no cal que aquestes relacions siguin regulades pel Temple ni per la Llei, sinó per la immediatesa d’una Presència, la qual es pot trobar recollint-se en la profunditat i silenci del cor i per l’autenticitat de l’amor als altres. Talment és així, que Jesús relativitza els llocs d’adoració: ni el temple de Jerusalem ni el santuari de Samaria, diu, sinó que “arribarà un dia, que els veritables adoradors del Pare l’adoraran en esperit i en veritat”(Jn 4,23). Aquesta adoració es concreta en el rostre del germà: cada vegada que estimem, adorem i glorifiquem Déu encara que no ho sapiguem (Mt 25), perquè Déu és amor(Jn 4,7),i allà on hi ha estimació, hi ha Déu.

Tota religió -i també el cristianisme en tant que elaboració humana- està temptada de reduir Déu i el Misteri a les pròpies categories, volent posseir-los , la qual cosa fa caure en la idolatria. No és Déu que ha d’entrar en els nostres paràmetres, sinó nosaltres en els seus. Batejar en el Pare, significa suscitar en les persones l’anhel de filiació, cosa que significa aprendre a rebre’s no d’un mateix sinó d’Aquell que m’origina Batejar en el Fill, significa construir relacions de fraternitat tal com les va viure Jesús. Batejar en l’Esperit significa introduir les persones i la història en el dinamisme de l’energia divina. Però d’això, no en tenim l’exclusiva els cristians: L’Esperit, tot parlant un sol llenguatge, parla totes les llengües. En la mesura que les religions són llenguatges sobre Déu, és l’Esperit qui les inspira des de l’interior d’elles mateixes; la revelació que Déu no és poder, sinó donació de si mateix, i que allà on hi ha donació hi ha Déu. Aquest és el missatge universal que cadascú pot entendre amb la seva llengua (religió). Per això, l’altre camí infal·lible per alliberar-nos de la temptació de la idolatria és estimant. Quan estimem i no ens possessionem de la nostra estimació, de manera que quedem sorpresos d’haver estimat i també que d’altres ho hagin fet sense saber-ho, aleshores Déu es revela, ençà o més enllà de la nostra religió. El que revela Jesús, és que Déu és plenitud d’amor. Aquesta revelació ultrapassa el cristianisme en tant que religió i ens permet reconèixer-lo més enllà dels nostres perímetres.

En la trobada amb altres creences o increences, estem cridats a compartir plenituds, no a compartir entre totalitats. La diferència entre plenituds i totalitats està en què les primeres resten obertes i no ens pertanyen, mentre que les segones són resultat del nostre afany de possessionar-nos de Déu en el recinte “religiós” que li hem assignat. La plenitud de revelació que ens arriba a través de Jesús el Crist, no la podem posar en competició amb altres revelacions, perquè totes provenen de la mateixa Font.

El cristianisme és la religió del Rostre perquè Déu, encarnant-se en la condició humana, revela la sacralitat de cada persona. Cada ésser humà és terra sagrada perquè en ell està impresa la imatge i semblança divines, superant la dualitat entre Déu i i l’ésser humà. El que revela l’encarnació de Crist Jesús és que en el cor humà es troba la petjada de Déu, i que res d’humà no li és aliè. La revelació d’un Déu humà despullat de tot poder permet reconèixer-lo en tota situació humana; i això va més enllà de tota religió, perquè les religions no tenen el monopoli de Déu. Tanmateix, agraïm que el cristianisme sigui una religió instituïda, perquè gràcies a això, disposem d’uns texts, d’uns símbols, d’unes celebracions que ens ofereixen l’oportunitat de relligar-nos amb aquells esdeveniments fundants que la van originar i amb múltiples generacions que ho han celebrat, alhora que ens dóna les claus d’interpretació (relegere) per descobrir la presència de Déu més enllà dels nostres referents.


Text publicat al llibre Posem al dia la nostra fe (Claret 2006).

1 comentario:

  1. Vet aquí un text que hauria d'estar a la taula del ministre Wert i els seus assessors de la Conferència Episcopal. És, com cal en ple segle XXI, una manera adulta d'interpretar la religió.

    ResponderEliminar